Contra l’abstenció el proper 7 de juny

La crisi econòmica no deixa dormir els europeus. Segons l’últim Eurobaròmetre, corresponent als darrers mesos de gener i febrer, els ciutadans de la UE reclamen que l’economia centri la campanya per a les eleccions europees del proper 7 de juny. Els quatre temes que més preocupen els ciutadans de la UE són: l’atur (57%), el creixement econòmic (52%), la inflació i el poder adquisitiu (40%) i el futur de les pensions (32%). En aquest context, però, sorprèn que la conservació del model social europeu (11%) caigui dos punts respecte l’anterior enquesta i se situï en una posició discretíssima –la tretzena– en aquest rànquing de preocupacions. Primera paradoxa.

Veus expertes asseguren que és precisament la destrucció d’aquest model allò que fa créixer, cada vegada més, el mur que separa Brusel·les de la ciutadania d’arreu de la Unió. I que no només empeny els europeus a l’abstenció, sinó que, fins i tot, fa trontollar el procés de construcció i integració europeu. Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, afirma que els “no” de França i Països Baixos a la Constitució Europea, l’any 2005, responen al desencís de la classe treballadora pel gir neoliberal de les polítiques públiques i l’augment de les desigualtats socials. L’Eurobaròmetre avalaria la seva tesi, ja que un 61% dels treballadors creu que el Parlament Europeu no s’ocupa dels seus problemes.

Navarro parla d’un “consens liberal de Brusel·les”, que ha dictat les polítiques econòmiques i fiscals durant els darrers anys de construcció de la Unió Europea. El catedràtic destaca, per exemple, les diferències entre els dirigents que van participar a la darrera reunió del G-20: mentre Obama va receptar més despesa pública davant la crisi, Merkel i Sarkozy (el poderós eix Alemanya-França) s’hi van oposar al·legant motius d’estabilitat pressupostària. El cert és que les forces conservadores, amb majoria al Parlament Europeu, han imposat la seva agenda política i estan intentant, per exemple, “flexibilitzar” la setmana laboral fins a les 65 hores.

Malgrat tot, els treballadors desencisats, especialment colpejats per la crisi econòmica, no sembla que s’hagin de mobilitzar en benefici de les forces progressistes per tal girar la truita. Les perspectives electorals de l’esquerra de cara al 7 de juny no són gaire millors que al 2004, ni tan sols ara que el fracàs del neoliberalisme hauria de revifar-la ideològicament. Segona paradoxa. Per altra banda, el consens sobre el fet que la unitat europea és fonamental per combatre la crisi tampoc ha fet créixer l’interès dels ciutadans per Europa: tercera i fatal paradoxa. L’Eurobaròmetre revela que només un 27% dels espanyols té clar que votarà als propers comicis.

El tema de l’abstenció és complex. Una part considerable de la legislació que ens afecta prové de les institucions europees, però aquestes tenen una presència ínfima (anecdòtica) als mitjans de comunicació de masses. A més, les pròpies èlits polítiques només posen Europa en primer pla quan s’apropen les eleccions europees. Alguns dirigents irresponsables plantegen aquesta campanya en clau exclusivament nacional i l’amaneixen amb grans dosis de demagògia. A Catalunya, per exemple, les campanyes d’ERC i CiU es basen només en el sobiranisme i els temes identitaris.

Tots aquests motius expliquen que les primeres causes d’abstenció, també segons el darrer Eurobaròmetre, siguin el desconeixement del paper del Parlament Europeu (64%), els dubtes sobre la utilitat del propi vot (62%) i la desinformació sobre els temes que estan en joc (59%).

Cal destruir aquesta tríada de la paradoxes. Convé assolir una nivell de participació acceptable el proper 7 de juny, reclamar més Europa contra la crisi i reprendre el desenvolupament del model social europeu. Una part de la solució és la pedagogia, i només poden fer-la les èlits polítiques i els mitjans de comunicació de masses. L’altra part de la solució passa perquè hi hagi una majoria progressista al Parlament Europeu, que només serà possible si l’esquerra –especialment els socialistes, socialdemòcrates i laboristes–, amb la col·laboració dels sindicats, aconsegueix presentar-se com la millor opció política en aquests temps convulsos i mobilitza els joves i els treballadors.

Blog Activa't per Europa. Blog de Maria Badia.

Europa central i de l'Est: una ajuda necessària (2 de 2)

Deixant de banda el desastre econòmic, ¿com reconfiguraria el tauler internacional aquest nou “teló d’acer”? El periodista francès Jean-Marie Colombani, ex director de Le Monde, apunta la possibilitat que es produeixi, als països ex soviètics, un “reforçament de les corrents populistes, seduïdes per una forma local de putinisme”. El Kremlin aprofitaria aquesta situació per intentar “dissociar de la Unió Europea alguns dels seus antics satèl·lits, que, econòmicament parlant, podrien sentir-se atrets de nou per una Rússia renascuda”.

The Economist coincideix totalment amb aquest pronòstic de política-ficció: “Si la gent d’Europa de l’Est sentís que Europa occidental els ha tallat les ales, es deixarien enredar per un tipus de populistes o nacionalistes que ha arribat al poder massa sovint en la història d’Europa”, advertia en la seva edició de la setmana passada. I assegurava, en el mateix article, que Rússia explotarà “qualsevol oportunitat per reafirmar la seva influència a la regió”.

Les èlits polítiques d’Europa occidental han de pronunciar-se amb fermesa a favor del rescat dels germans petits, però, fins al moment, han evitat fer-ho. Hi ha excepcions, com l’alemany Joschka Fischer, ex vicecanceller alemany –del Partit Verd–, que ha reclamat “ajudar les economies més dèbils de la zona euro, o bé l’euro estarà en perill i, amb ell, tot el projecte d’integració europea”. A nivell català, només l’eurodiputat socialista Raimon Obiols ha alertat, des del seu blog, del “nou risc de divisió entre l’Europa occidental i els països centre-orientals”, “amb conseqüències paralitzadores pel projecte d’unitat europea”.

Accelerar l’adopció de l’euro per part dels països bàltics, la creació d’uns bons del Govern únics per a tota l’Eurozona i el suport econòmic als membres recents de la Unió, entre altres mesures, mereixen centrar el debat públic. Timothy Garton Ash, expert en temes europeus, recorda que els nostres líders “només poden fer allò que nosaltres […] els deixem”. Exigim-los, doncs, que construeixin una Unió Europea forta i cohesionada, basada en la solidaritat entre els seus membres. Ara, més que mai, la necessitem.

Europa central i de l'Est: una ajuda necessària (1 de 2)

La situació econòmica dels països ex comunistes de l’Est i el centre d’Europa, els darrers en incorporar-se a la Unió Europea, és alarmant. El col·lapse financer i la depreciació de les seves monedes respecte l’euro ha obligat el Fons Monetari Internacional a socórrer Hongria, Letònia i Ucraïna. El capital provinent d’Europa occidental (en plena recessió), base del creixement dels darrers anys, comença a replegar-se cap als països d’origen. Ja se sap: el porquet més jove es va fer la casa de palla, i els esbufecs del llop van tombar-la fàcilment.

Però aquesta versió del conte presenta una novetat: els germans grans, els de la casa sòlida, es neguen a aixoplugar el petit. Els estats d’Europa centre-oriental, liderats per Hongria, han sol·licitat un pla de rescat per a la regió per valor de 180 bilions d’euros, però la Vella Europa els l’ha negat. En aquest context, el primer ministre hongarès, Ferenc Gyurcsany, ha alertat del risc que un “nou teló d’acer” divideixi el continent. Divisió en blocs o no, deixar enfonsar aquests països agreujaria la situació econòmica a tot el continent i dinamitaria el necessari procés d’integració europeu. Per això cal fer política pensant en el llarg termini, tot i que això requereixi decisions impopulars.

La pilota és ara a la teulada dels germans grans i, especialment, d’Angela Merkel, la canceller alemanya. Alemanya és la major economia europea –i la que més contribueix a les arques comuns–, i hauria de ser la clau de volta que sostingués el pes d’aquest salvament. Però a set mesos de les eleccions federals i assetjats pels rigors de la recessió, no està clar que els electors acceptin un pla de rescat bilionari per als països ex comunistes. Tal com diu l’analista José Ignacio Torreblanca, Merkel posa “primer els interessos nacionals i després, si s’escau, els d’Europa”.

Les veus crítiques amb l’Europa ex soviètica argumenten –amb certa raó, segons la revista The Economist– que alguns d’aquests estats no s’han sacrificat prou per tal de complir els requisits econòmics de pertinença a la Unió Europea, i que han malgastat els préstecs en els booms de la construcció i el consum. La postura del Govern alemany, a hores d’ara, és la següent: suport declarat als països de l’Eurozona i recel dels que no tenen l’euro com a moneda.

Sigui com sigui, el col·lapse dels membres més recents de la UE debilitaria l’euro i colpejaria brutalment alguns estats d’Europa occidental. Els bancs d’Àustria, Itàlia, Suècia i Bèlgica, entre altres, han invertit grans quantitats de capital en els mercats emergents de l’Est i del Bàltic. Segons revela Newsweek aquesta setmana, els bancs austríacs, per exemple, han invertit a Europa oriental l’equivalent a un 60% del PIB del seu país. A més, el setmanari novayorquès pronostica un possible daltabaix de les exportacions dels germans grans: “al 2007 Alemanya va enviar el 16% de les seves exportacions a la regió, xifra que representa el 6% del seu PIB”.

Sembla evident, doncs, que deixar enfonsar els països ex soviètics seria greument perjudicial per les economies de tota la Unió.

Llarga vida a la televisió pública

Dilluns passat El Mundo va publicar una entrevista a Paolo Vasile (foto), el conseller delegat de Telecinco. Entre altres coses, Vasile hi afirma que la televisió pública és un “anacronisme” i “una arma en contra de la llibertat d’empresa”. I per apuntalar la seva opinió, escup la següent fal·làcia: “Imagini que avui, amb l’automòbil en crisi, l’Estat comença a construir cotxes i els ven a la meitat del seu preu. Què pensaríem?”. El que aquest senyor ens proposa, en altres paraules, és un retrocés de les garanties democràtiques en benefici del lliure mercat.

En un Estat democràtic els mitjans de comunicació són quelcom més que una simple mercaderia. El filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas afirma que un tret fonamental en les transicions cap a la democràcia ha estat la creació d’un “espai públic”, que inclou tots els fòrums en què els afers importants per a una comunitat política són discutits i debatuts, i on es presenta la informació essencial per la participació del ciutadà en la vida comunitària. Aquest espai públic està conformat, bàsicament, pels mitjans de comunicació.

Segons l’encertada anàlisi d’Edward S. Herman i Robert W. McChesney a Los medios globales, “els mitjans controlats pel mercat no només busquen augmentar el seu públic a través de l’entreteniment, en perjudici de l’espai públic, sinó que tendeixen a diluir l’entreteniment per evitar una profunditat [...] que pogués interferir amb el missatge comercial”. És evident, doncs, que els mitjans públics, ara més que mai, han de ser els protectors de l’espai públic. Han de ser els garants de la pluralitat política, l’altaveu dels segments més dèbils de la societat i un oasi de servei públic. A més, hi ha altres valors vulnerables en joc: tinguem ben present el paper de TV3 –i, en menor mesura, TVE a Catalunya– en la promoció del català.

Això no vol dir que el nostre model de televisió pública no sigui discutible –recomano, en aquest sentit, la lectura de Televisión e interés público, de Jay G. Blumler–. El que no podem fer, però, és confiar les garanties democràtiques als vaivens del mercat. Per motius de pes, doncs, llarga vida a la televisió pública.

L'Església també llegeix Lakoff

És més fàcil definir-se com a pro-vida que com a anti-avortista. És més fàcil estar “a favor de la família” que “en contra del matrimoni i l’adopció homosexuals”. I si donem la volta a la truita: qui és capaç d’oposar-se a “la vida” i a “la família”? Segons George Lakoff, autor de moda entre les esquerres, imposar un marc lingüístic és imposar una visió del món. És a dir, que el llenguatge pot inclinar la balança del debat públic.

Després de 40 anys de nacional-catolicisme i d’una Transició que li va respectar els privilegis, l’Església catòlica es resisteix a perdre la tutela de les consciències a Espanya. L’anomenada Missa de les Famílies, celebrada avui a Madrid, ha estat un míting comunicativament efectiu. Titular: “Rouco anima les famílies a vèncer la «cultura de la mort» […]”. La vida contra la mort. Sembla que l’Església ha fet els deures i ha llegit Lakoff. Els hem fet les esquerres?

Adéu a l'amenaça de les 65 hores

Els socialistes europeus hem aconseguit aturar la Directiva de les 65 hores. Tal com diu Maria Badia, eurodiputada del PSC, “la votació d’avui representa un triomf de tots els treballadors i treballadores europeus i una mostra clara del paper decisiu del Parlament Europeu en qüestions que afecten de manera tan directa la ciutadania”.

Blog de la JSC contra les 65 hores. Blog Activa’t per Europa.

Un Obama de pa sucat amb oli

Artur Mas fa dies que s’esforça a presentar-se com l’Obama català. Tot va començar la matinada del 5 de novembre amb un discurs oportunista a la festa electoral del Partit Demòcrata a Barcelona. Mas va intentar capitalitzar el triomf de Barack Obama: va reivindicar CDC com la força política catalana més semblant al Partit Demòcrata nord-americà i es va autoproclamar el candidat del canvi a Catalunya. Dies després llegíem a l’AVUI que el líder convergent vol fer créixer la seva Casa Gran a través d’una xarxa de cibermilitants com la que ha dut a la victòria el nou president electe dels EUA. I més enllà d’Internet, nou eslògan per al projecte: “Si sumem, podem!”.

Accepto la comparació amb els demòcrates en tant que liberals de centre-dreta, però que el delfí de Jordi Pujol es presenti com el candidat del canvi em fa una mica de riure. Catalunya ja va tenir un exitós candidat del canvi al 1999 i al 2003: Pasqual Maragall, impulsat per la plataforma Ciutadans pel Canvi (CpC). Afortunadament, les esquerres encara governen el país, ara de la mà del president Montilla. Potser les estratègies de l’Obama català serveixen per engrescar la militància de CDC, però no aconsegueixen amagar la realitat: que la seva Casa –per molt Gran que sigui– no vol habitar-la ni el seu propi company de federació Duran i Lleida.

Un pressupost social per combatre la crisi

L’equip de govern de l’Ajuntament de Manresa ja té enllestit el pressupost pel 2009, que es debatrà avui en un Ple municipal extraordinari. Serà de 97,2 milions d’euros, 4,4 milions d’euros inferior al d’enguany. Es tracta d’un pressupost per afrontar la crisi econòmica: “optimitza els recursos disponibles i racionalitza la despesa”, explica l’alcalde, Josep Camprubí. A més, tot i el decreixement en 4,4 milions, inclou un notable augment de la despesa social –més recursos per a serveis socials, ocupació i educació–.

El regidor de CiU Josep Maria Sala acusa el govern municipal d’inflar les xifres i vaticina que els exercicis de 2008 i 2009 es tancaran amb dèficit (ho publicava ahir regió7.cat). Sala atribueix aquest dèficit a “errors de gestió”. La realitat és ben diferent: l’Ajuntament està diposat a assumir un dèficit controlat i recuperable a mitjà termini per tal d’atendre les necessitats dels manresans en temps de vaques magres. Sembla que, per a CiU, fer costat als més necessitats és un error de gestió.

L’alcalde explica que es mantindrà l’aposta pels objectius estratègics de la ciutat malgrat les dificultats. No s’aturaran les obres d’ampliació de l’Hospital General, ni les de construcció del Parc Tecnològic –“un pol de generació d’ocupació i benestar”–. També seguiran en marxa la transformació del Barri Antic i la dotació d’equipaments de les zones en expansió. “El pressupost és realista, equilibrat i ajustat”, conclou Camprubí.

Contra les curses de braus

La Mesa del Parlament va admetre a tràmit, fa uns dies, una Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les curses de braus a Catalunya. Els espectacles basats en la tortura i la mort d’un animal no són art, sinó una barbaritat, així que espero que aquesta ILP arribi al Ple i tingui èxit.

'Sofía, ¿por qué no te callas?'

“Puedo comprender, aceptar y respetar que haya personas con otra tendencia sexual, pero ¿que se sientan orgullosos por ser gays? ¿Que se suban a una carroza y salgan en manifestaciones? […] Si esas personas quieren vivir juntas, vestirse de novios y casarse, pueden estar en su derecho […]: pero que a eso no le llamen matrimonio, porque no lo es”.

Aquesta perla (i altres sobre l’avortament, l’eutanàsia, la religió a les escoles, etc.) és de la reina consort d’Espanya, Sofia de Grècia. Gràcies a ella, avui encara anhelem amb més força la III República.

Un Codi Civil per a la igualtat

Fa uns dies vaig escriure sobre violència de gènere. Basant-me en l’opinió de María Jesús Izquierdo, directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, vaig apuntar la conveniència que l’Estat enviés un missatge clar a la ciutadania: que la divisió sexual del treball i la dependència econòmica de la dona respecte l’home no estan ben vistes. Doncs bé, crec que l’avantprojecte de reforma del Codi Civil català –que està preparant la conselleria de Justícia– suposarà un pas endavant en aquest sentit. Llegim l’article 231.2: “Els cònjuges tenen en el matrimoni els mateixos drets i deures i han de compartir les responsabilitats domèstiques i la cura i atenció dels altres membres de la família que estiguin al seu càrrec i convisquin amb ells”.

Més enllà de la polèmica sobre el grau d’intervencionisme de la proposta i la seva utilitat jurídica, em sembla un missatge no només convenient, sinó també necessari.

Fotografia pròpia. Àudio: Els matins (TV3).

Els manresans aproven l’Ajuntament

Regió7 publica avui els resultats d’una enquesta realitzada per la Diputació de Barcelona a 600 persones de més de 18 anys empadronades a Manresa sobre Imatge i Balanç de la Gestió Municipal. Els manresans aproven la gestió de l’equip de govern de l’Ajuntament amb un 5,9, la mateixa nota que el 2007 i només una dècima per sota del 2005. La valoració de la ciutadania no coincideix, doncs, amb la visió apocalíptica de l’Ajuntament que l’oposició ens vol vendre.

Segons l’enquesta, els manresans valoren d’una forma especialment positiva l’evolució de la participació ciutadana i les polítiques socials en els darrers dos anys. Per tant, les companyes socialistes Sònia Díaz, regidora de Participació Ciutadana, i Aida Guillaumet, regidora d’Educació i Serveis Socials, obtenen un just reconeixement de la seva feina. Felicitats a les dues.