Europa central i de l'Est: una ajuda necessària (2 de 2)

Deixant de banda el desastre econòmic, ¿com reconfiguraria el tauler internacional aquest nou “teló d’acer”? El periodista francès Jean-Marie Colombani, ex director de Le Monde, apunta la possibilitat que es produeixi, als països ex soviètics, un “reforçament de les corrents populistes, seduïdes per una forma local de putinisme”. El Kremlin aprofitaria aquesta situació per intentar “dissociar de la Unió Europea alguns dels seus antics satèl·lits, que, econòmicament parlant, podrien sentir-se atrets de nou per una Rússia renascuda”.

The Economist coincideix totalment amb aquest pronòstic de política-ficció: “Si la gent d’Europa de l’Est sentís que Europa occidental els ha tallat les ales, es deixarien enredar per un tipus de populistes o nacionalistes que ha arribat al poder massa sovint en la història d’Europa”, advertia en la seva edició de la setmana passada. I assegurava, en el mateix article, que Rússia explotarà “qualsevol oportunitat per reafirmar la seva influència a la regió”.

Les èlits polítiques d’Europa occidental han de pronunciar-se amb fermesa a favor del rescat dels germans petits, però, fins al moment, han evitat fer-ho. Hi ha excepcions, com l’alemany Joschka Fischer, ex vicecanceller alemany –del Partit Verd–, que ha reclamat “ajudar les economies més dèbils de la zona euro, o bé l’euro estarà en perill i, amb ell, tot el projecte d’integració europea”. A nivell català, només l’eurodiputat socialista Raimon Obiols ha alertat, des del seu blog, del “nou risc de divisió entre l’Europa occidental i els països centre-orientals”, “amb conseqüències paralitzadores pel projecte d’unitat europea”.

Accelerar l’adopció de l’euro per part dels països bàltics, la creació d’uns bons del Govern únics per a tota l’Eurozona i el suport econòmic als membres recents de la Unió, entre altres mesures, mereixen centrar el debat públic. Timothy Garton Ash, expert en temes europeus, recorda que els nostres líders “només poden fer allò que nosaltres […] els deixem”. Exigim-los, doncs, que construeixin una Unió Europea forta i cohesionada, basada en la solidaritat entre els seus membres. Ara, més que mai, la necessitem.

Europa central i de l'Est: una ajuda necessària (1 de 2)

La situació econòmica dels països ex comunistes de l’Est i el centre d’Europa, els darrers en incorporar-se a la Unió Europea, és alarmant. El col·lapse financer i la depreciació de les seves monedes respecte l’euro ha obligat el Fons Monetari Internacional a socórrer Hongria, Letònia i Ucraïna. El capital provinent d’Europa occidental (en plena recessió), base del creixement dels darrers anys, comença a replegar-se cap als països d’origen. Ja se sap: el porquet més jove es va fer la casa de palla, i els esbufecs del llop van tombar-la fàcilment.

Però aquesta versió del conte presenta una novetat: els germans grans, els de la casa sòlida, es neguen a aixoplugar el petit. Els estats d’Europa centre-oriental, liderats per Hongria, han sol·licitat un pla de rescat per a la regió per valor de 180 bilions d’euros, però la Vella Europa els l’ha negat. En aquest context, el primer ministre hongarès, Ferenc Gyurcsany, ha alertat del risc que un “nou teló d’acer” divideixi el continent. Divisió en blocs o no, deixar enfonsar aquests països agreujaria la situació econòmica a tot el continent i dinamitaria el necessari procés d’integració europeu. Per això cal fer política pensant en el llarg termini, tot i que això requereixi decisions impopulars.

La pilota és ara a la teulada dels germans grans i, especialment, d’Angela Merkel, la canceller alemanya. Alemanya és la major economia europea –i la que més contribueix a les arques comuns–, i hauria de ser la clau de volta que sostingués el pes d’aquest salvament. Però a set mesos de les eleccions federals i assetjats pels rigors de la recessió, no està clar que els electors acceptin un pla de rescat bilionari per als països ex comunistes. Tal com diu l’analista José Ignacio Torreblanca, Merkel posa “primer els interessos nacionals i després, si s’escau, els d’Europa”.

Les veus crítiques amb l’Europa ex soviètica argumenten –amb certa raó, segons la revista The Economist– que alguns d’aquests estats no s’han sacrificat prou per tal de complir els requisits econòmics de pertinença a la Unió Europea, i que han malgastat els préstecs en els booms de la construcció i el consum. La postura del Govern alemany, a hores d’ara, és la següent: suport declarat als països de l’Eurozona i recel dels que no tenen l’euro com a moneda.

Sigui com sigui, el col·lapse dels membres més recents de la UE debilitaria l’euro i colpejaria brutalment alguns estats d’Europa occidental. Els bancs d’Àustria, Itàlia, Suècia i Bèlgica, entre altres, han invertit grans quantitats de capital en els mercats emergents de l’Est i del Bàltic. Segons revela Newsweek aquesta setmana, els bancs austríacs, per exemple, han invertit a Europa oriental l’equivalent a un 60% del PIB del seu país. A més, el setmanari novayorquès pronostica un possible daltabaix de les exportacions dels germans grans: “al 2007 Alemanya va enviar el 16% de les seves exportacions a la regió, xifra que representa el 6% del seu PIB”.

Sembla evident, doncs, que deixar enfonsar els països ex soviètics seria greument perjudicial per les economies de tota la Unió.