Contra l’abstenció el proper 7 de juny

La crisi econòmica no deixa dormir els europeus. Segons l’últim Eurobaròmetre, corresponent als darrers mesos de gener i febrer, els ciutadans de la UE reclamen que l’economia centri la campanya per a les eleccions europees del proper 7 de juny. Els quatre temes que més preocupen els ciutadans de la UE són: l’atur (57%), el creixement econòmic (52%), la inflació i el poder adquisitiu (40%) i el futur de les pensions (32%). En aquest context, però, sorprèn que la conservació del model social europeu (11%) caigui dos punts respecte l’anterior enquesta i se situï en una posició discretíssima –la tretzena– en aquest rànquing de preocupacions. Primera paradoxa.

Veus expertes asseguren que és precisament la destrucció d’aquest model allò que fa créixer, cada vegada més, el mur que separa Brusel·les de la ciutadania d’arreu de la Unió. I que no només empeny els europeus a l’abstenció, sinó que, fins i tot, fa trontollar el procés de construcció i integració europeu. Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, afirma que els “no” de França i Països Baixos a la Constitució Europea, l’any 2005, responen al desencís de la classe treballadora pel gir neoliberal de les polítiques públiques i l’augment de les desigualtats socials. L’Eurobaròmetre avalaria la seva tesi, ja que un 61% dels treballadors creu que el Parlament Europeu no s’ocupa dels seus problemes.

Navarro parla d’un “consens liberal de Brusel·les”, que ha dictat les polítiques econòmiques i fiscals durant els darrers anys de construcció de la Unió Europea. El catedràtic destaca, per exemple, les diferències entre els dirigents que van participar a la darrera reunió del G-20: mentre Obama va receptar més despesa pública davant la crisi, Merkel i Sarkozy (el poderós eix Alemanya-França) s’hi van oposar al·legant motius d’estabilitat pressupostària. El cert és que les forces conservadores, amb majoria al Parlament Europeu, han imposat la seva agenda política i estan intentant, per exemple, “flexibilitzar” la setmana laboral fins a les 65 hores.

Malgrat tot, els treballadors desencisats, especialment colpejats per la crisi econòmica, no sembla que s’hagin de mobilitzar en benefici de les forces progressistes per tal girar la truita. Les perspectives electorals de l’esquerra de cara al 7 de juny no són gaire millors que al 2004, ni tan sols ara que el fracàs del neoliberalisme hauria de revifar-la ideològicament. Segona paradoxa. Per altra banda, el consens sobre el fet que la unitat europea és fonamental per combatre la crisi tampoc ha fet créixer l’interès dels ciutadans per Europa: tercera i fatal paradoxa. L’Eurobaròmetre revela que només un 27% dels espanyols té clar que votarà als propers comicis.

El tema de l’abstenció és complex. Una part considerable de la legislació que ens afecta prové de les institucions europees, però aquestes tenen una presència ínfima (anecdòtica) als mitjans de comunicació de masses. A més, les pròpies èlits polítiques només posen Europa en primer pla quan s’apropen les eleccions europees. Alguns dirigents irresponsables plantegen aquesta campanya en clau exclusivament nacional i l’amaneixen amb grans dosis de demagògia. A Catalunya, per exemple, les campanyes d’ERC i CiU es basen només en el sobiranisme i els temes identitaris.

Tots aquests motius expliquen que les primeres causes d’abstenció, també segons el darrer Eurobaròmetre, siguin el desconeixement del paper del Parlament Europeu (64%), els dubtes sobre la utilitat del propi vot (62%) i la desinformació sobre els temes que estan en joc (59%).

Cal destruir aquesta tríada de la paradoxes. Convé assolir una nivell de participació acceptable el proper 7 de juny, reclamar més Europa contra la crisi i reprendre el desenvolupament del model social europeu. Una part de la solució és la pedagogia, i només poden fer-la les èlits polítiques i els mitjans de comunicació de masses. L’altra part de la solució passa perquè hi hagi una majoria progressista al Parlament Europeu, que només serà possible si l’esquerra –especialment els socialistes, socialdemòcrates i laboristes–, amb la col·laboració dels sindicats, aconsegueix presentar-se com la millor opció política en aquests temps convulsos i mobilitza els joves i els treballadors.

Blog Activa't per Europa. Blog de Maria Badia.