Dilluns passat El Mundo va publicar una entrevista a Paolo Vasile (foto), el conseller delegat de Telecinco. Entre altres coses, Vasile hi afirma que la televisió pública és un “anacronisme” i “una arma en contra de la llibertat d’empresa”. I per apuntalar la seva opinió, escup la següent fal·làcia: “Imagini que avui, amb l’automòbil en crisi, l’Estat comença a construir cotxes i els ven a la meitat del seu preu. Què pensaríem?”. El que aquest senyor ens proposa, en altres paraules, és un retrocés de les garanties democràtiques en benefici del lliure mercat.
En un Estat democràtic els mitjans de comunicació són quelcom més que una simple mercaderia. El filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas afirma que un tret fonamental en les transicions cap a la democràcia ha estat la creació d’un “espai públic”, que inclou tots els fòrums en què els afers importants per a una comunitat política són discutits i debatuts, i on es presenta la informació essencial per la participació del ciutadà en la vida comunitària. Aquest espai públic està conformat, bàsicament, pels mitjans de comunicació.
Segons l’encertada anàlisi d’Edward S. Herman i Robert W. McChesney a Los medios globales, “els mitjans controlats pel mercat no només busquen augmentar el seu públic a través de l’entreteniment, en perjudici de l’espai públic, sinó que tendeixen a diluir l’entreteniment per evitar una profunditat [...] que pogués interferir amb el missatge comercial”. És evident, doncs, que els mitjans públics, ara més que mai, han de ser els protectors de l’espai públic. Han de ser els garants de la pluralitat política, l’altaveu dels segments més dèbils de la societat i un oasi de servei públic. A més, hi ha altres valors vulnerables en joc: tinguem ben present el paper de TV3 –i, en menor mesura, TVE a Catalunya– en la promoció del català.
Això no vol dir que el nostre model de televisió pública no sigui discutible –recomano, en aquest sentit, la lectura de Televisión e interés público, de Jay G. Blumler–. El que no podem fer, però, és confiar les garanties democràtiques als vaivens del mercat. Per motius de pes, doncs, llarga vida a la televisió pública.
4 comentaris:
Només ens faltaria que no tinguessim les públiques. A l'enjegar la tele 5 només podriem veure les vomitades de tele 5 i cadanes semblants.
Àlex
Quina casualitat, a més, que Vasile no piulés durant els anys d'hegemonia de Telecinco, i faci aquestes declaracions just quan les públiques li arravaten el lideratge (tant a Catalunya com a Espanya).
Todas y cada una de las televisiones públicas, desde que los fascista crearon RTVE, han sido instrumento de propaganda política en favor del poder.
El Estado intenta aplastar la libertad de expresión, y tiene dos métodos:
1) MEDIOS PÚBLICOS como competencia desleal.
2) PUBLICIDAD INSTITUCIONAL.
El Estado favorece a los amigos y ahoga a los enemigos gastando millonadas en publicidad. Ningún medio independiente puede sobrevivir sin plegarse a la voluntad del que manda.
En televisión nos gastamos billones de pesetas.
Por ejemplo, Cataluña invierte más en TV3 que en toda la comarca del Valés Oriental. Por lo menos cuando lo miré, en 2007.
El presupuesto de TV3(504 millones en 2007) es diez veces el de atención social primaria, y 17 veces el presupuesto para becas.
Hay que acabar con todas las televisions públicas. El dinero ahorrado se puede gastar con fines de equid
Nasser,
Si crees que la única función de los medios públicos es ser la voz de su amo, tienes una percepción muy sesgada de la realidad.
Lo de la competencia desleal es absurdo. Los medios de comunicación de masas tienen una responsabilidad social, indispensable para un sistema democrático. Si el Estado no garantiza el desempeño de dicha responsabilidad, no lo hará el mercado.
Y el tema del gasto público tampoco es un argumento válido, es una falacia en toda regla. ¿Qué tendrán que ver las dotaciones para becas con el presupuesto de TV3? ¿Acaso son cosas excluyentes?
Aunque discrepe de ti, agradezco tu comentario.
Publica un comentari