Els masclistes guanyen més diners

He dedicat els dos textos anteriors a la violència de gènere. La meva intenció era reivindicar que el centre d’atenció polític i mediàtic no fos només l’agressió masclista, sinó també la seva causa: una estructura social injusta (el patriarcat) que oprimeix la dona i afavoreix els propietaris dels mitjans de producció. Doncs bé, sense abandonar aquest marc de referència, vull destacar una notícia que he llegit avui a El País: “Los hombres machistas ganan más dinero”. És la trista conclusió d’un estudi realitzat als EUA durant els darrers 25 anys.

Textos anteriors sobre violència de gènere: Violència de gènere: respostes esbiaixades (1 de 2), Violència de gènere: respostes esbiaixades (2 de 2).

Violència de gènere: respostes esbiaixades (2 de 2)

Als mitjans de comunicació hi manca una anàlisi acurada de les causes estructurals del fenomen de la violència de gènere. Companys periodistes: oferir (només) el recompte de morts per violència de gènere en el que portem d’any no és contextualitzar la notícia. El testimoni de veïns assegurant que l’agressor “semblava una persona normal” no aporta res a la peça periodística. En canvi, es troben a faltar veus expertes i crítiques com la de María Jesús Izquierdo, directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, que ofereixin a l’audiència claus interpretatives per entendre el fenomen de la violència de gènere en tota la seva dimensió. Només així existirà una massa crítica suficient de ciutadans que exigeixin als poders públics l’aplicació de les polítiques necessàries per combatre el problema (llegir text anterior).

L’assumpte és més preocupant si tenim en compte que els continguts dels mass media només responen a interessos econòmics: del propietari i de l’anunciant. Edward S. Herman i Robert W. McChesney descriuen, a Los medios globales, com els mitjans globals de comunicació “són un component necessari del capitalisme global i una de les característiques que el defineixen”. I tal com recorda Izquierdo, els grans poders econòmics desitgen mantenir l’statu quo (estructura patriarcal de la societat) per tal d’afavorir els seus interessos. Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques i Socials de la UPF, afirma que, a Catalunya i Espanya, el 35% de població de rendes superiors controla el poder polític i mediàtic, en detriment del 65% restant, és a dir, les classes populars. Des del meu punt de vista, és evident que els mass media han ajudat a construir un discurs dominant difícil de combatre.

Arribats a aquest punt, vull qüestionar l’encert de campanyes publicitàries de sensibilització com la de “Ante el maltratador, tolerancia cero”, engegada recentment pel Ministeri d’Igualtat. L’opinió pública, alarmada davant la situació que esbossen els mass media, reclama que els poders públics actuïn amb immediatesa i contundència contra la violència de gènere. Eslògans com aquest busquen tranquil·litzar la ciutadania i transmetre la sensació que el Govern “hi està fent alguna cosa”. I això no és necessàriament negatiu, però no deixa de ser una forma esbiaixada i incompleta d’afrontar el problema. Izquierdo alerta de que “moltes vegades, en rebutjar amb tanta virulència els homes que porten el maltractament al límit”, no s’evita que “els homes exerceixin violència contra les dones” (sobretot violència econòmica, la més comú), sinó que només “es busca evitar que les seves formes més extremes siguin visibles”, dificultant així la “reflexió pública sobre el caràcter de les relacions dona-home”. És a dir, existeix el risc que els arbres no ens deixin veure el bosc. Eslògans com “No se te ocurra ponerme la mano encima jamás” evidencien que es focalitza l’atenció exclusivament en l’agressió física –que, reitero, només és la punta de l’iceberg d’allò que anomenem violència de gènere–.

No vull acabar sense recomanar una pel·lícula: Te doy mis ojos (2003), de la directora Icíar Bollaín. Per dos motius. El primer, perquè és molt fàcil que un film sobre la violència de gènere caigui en tòpics i inexactituds; no és el cas. El segon, perquè tampoc cau en l’error d’empatitzar amb l’agredida i repudiar l’agressor sense matisos; l’agressor també se’ns presenta de forma humana, i això ens permet mirar més enllà de l’agressió i intuir el context social del fenomen.

Text anterior: Violència de gènere: respostes esbiaixades (1 de 2)

Violència de gènere: respostes esbiaixades (1 de 2)

A partir de la Revolució industrial, i a mesura que avançava el segle XIX, es va accentuar la divisió sexual del treball. En part, l’home va acceptar convertir-se en força de treball eficient a canvi de ser l’amo i senyor de casa seva. De portes enfora, ell obeïa un amo. De portes endins, ell era obeït. D’ençà d’aquell moment, el capitalisme (amb la inestimable ajuda de l’Església catòlica) ha promogut i perpetuat el patriarcat per afavorir els seus interessos. Entenem per patriarcat, doncs, l’estructura social que sotmet la dona respecte l’home a partir de la divisió sexual del treball i de la dependència econòmica. I aquest patriarcat és la causa directa d’allò que anomenem violència de gènere, que és fonamentalment econòmica. Així doncs, l’agressió física constitueix només la punta de l’iceberg de la violència de gènere.

És evident que les polítiques públiques no han d’ocupar-se únicament del càstig dels agressors. També han d’estar encaminades a combatre els aspectes estructurals de la desigualtat social de les dones, i no només els seus resultats més visibles –i més incòmodes per l’opinió pública–: les xifres de morts. “De quina forma millora les condicions de vida del conjunt de les dones el fet de castigar uns quants maltractadors si es deixen de banda les condicions que fan possible el maltractament?”, es pregunta María Jesús Izquierdo, directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, al seu article Estructura y acción en la violencia de género.

Izquierdo sosté, amb més o menys encert, que la Llei contra la violència de gènere ataca les conseqüències de la violència de gènere, però no les causes. La professora considera que “si les mesures són exclusivament contra les agressions a les dones, la llei és instrumental pel patriarcat”, ja que si “no van acompanyades de canvis estructurals, la seva conseqüència social és fer invisible la desigualtat de les dones sense que per això desaparegui”. I afegeix: “la llei protegeix del símbol [agressió], però no d’allò que simbolitza [desigualtat]”. El Parlament de Catalunya ha anat una mica més lluny i ha legislat per oferir certes garanties econòmiques a les víctimes, però tampoc es tracta només d’això. Quines polítiques cal dur a terme, doncs?

Convé, en primer lloc, acabar amb el paper de la dona com a cuidadora familiar. Segons Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques i Socials de la UPF, els serveis domiciliaris cobreixen només un 1,5% dels ancians de Catalunya, un percentatge més baix que l’espanyol (1,6%) i molt més baix que el de la UE (4,5%) i el del nord d’Europa (19,5%). Quelcom similar succeeix amb les places per infants de 0 a 3 anys en escoles públiques. Així doncs, trobem que només un 38% de les dones espanyoles adultes estan integrades al món laboral, mentre que la mitjana de la UE és del 53%. El catedràtic destaca que “no és per casualitat” que els països de la UE en què hi ha una major participació de la dona al món laboral (74%) siguin els nòrdics, on existeix un gran desenvolupament dels serveis de suport a la família.

Així doncs, Izquierdo té raó quan subratlla la necessitat de l’escolarització gratuïta universal dels 0 als 3 anys i de la universalització de l’assistència domiciliària a persones dependents, entre d’altres mesures –sempre acompanyades de les polítiques fiscals pertinents–. Per altra banda, Navarro assenyala alguns beneficis col·laterals d’aquests serveis que faciliten la incorporació de la dona al mercat de treball: “aquests serveis de l’Estat del benestar creen llocs de treball no només per la seva pròpia expansió”, sinó també perquè es crea “una demanda de serveis (tals com neteja, tintoreria, restaurants) que abans es realitzaven a la família” –és a dir, que realitzava la dona–.

És evident que lleis com la Llei d’igualtat o la Llei de dependència suposen grans passos en la direcció correcta, però els socialistes no ens podem aturar aquí. La directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB creu que l’Estat hauria d’enviar un missatge clar a la ciutadania: que la divisió sexual del treball i la dependència econòmica de la dona respecte l’home no estan ben vistes. Proposa, com a mesures concretes, considerar aturades les mestresses de casa, implementar polítiques fiscals que gravin les llars amb mestresses de casa o suprimir la declaració conjunta de la renda. Una proposta que no sé si comparteixo, però que, sens dubte, està ben fonamentada i mereix ser debatuda a fons.