Jordi Pujol viu una jubilació –de la primera línia política, s’entén– força contradictòria. Per començar, si hom fa cas del seu discurs, es quedarà amb el dubte de si veritablement s’ha retirat. En el cara a cara, Pujol assegura que parla des de la llibertat de qui ha dit adéu a la política activa. Tanmateix, en una entrevista recent concedida a Manel Fuentes pel programa (S)avis (Canal 33), l’expresident de la Generalitat reconeixia que no s’havia retirat, i comparava la seva situació amb la d’un actor que fa mutis pel fòrum de forma gradual.
Durant aquest llarg mutis, Pujol encara fa vessar rius de tinta. En les darreres setmanes ell i la seva muller, Marta Ferrusola, han estat notícia per qüestionar la catalanitat del president Montilla. “Al president Montilla se li ha de reclamar que el seu grau d’integració a Catalunya s’incrementi cada vegada més”, va dir el líder nacionalista a COM Ràdio. Preguntat sobre aquestes declaracions, Pujol les reafirma i afegeix que Montilla “hauria de fer més esforç per parlar millor el català”. I no només es permet expedir carnets de catalanitat, sinó que utilitza els termes Convergència i Catalunya com si fossin la mateixa cosa. Una metonímia que ens retrotrau al cas Banca Catalana: “Això no és un atac contra mi, és un atac contra Catalunya”. Com cantava aquell, la vida sigue igual.
I tan igual: Pujol és president de CDC, a més de membre de la Comissió Executiva Nacional i president Fundador de CiU. Durant els seus 23 anys de presidència de la Generalitat, ho ha decidit tot i ha intervingut en tot, tant al Govern com al carrer Còrsega. És difícil imaginar que ara, en aquest retir sui generis, renunciï a tota l’autoritat. En aquest sentit, Pujol té el pes de la moral en la batalla acarnissada entre autonomistes i sobiranistes que es viu al si del partit i de la federació. La seva postura? “Jo crec que fer-nos independentistes no ens portarà gaire lluny; CiU sempre ha seguit aquesta línia, i em sembla que ho continuarà fent”.
L’altra vessant de l’activitat de Jordi Pujol és l’engrandiment del seu llegat i la seva llegenda. Amb la creació del Centre d’Estudis Jordi Pujol (CEPJ), l’expresident s’ha convertit, literalment, en un think-tank amb potes. La seva agenda inclou quatre actes públics per l’última setmana de maig. I és en aquests actes, en les distàncies curtes, quan Pujol desplega el seu arsenal persuasiu, perfeccionat en el cos a cos durant dècades. Primer, les armes d’intimidació: entra a l’habitació amb posat irritat, desafiant. Després, les de seducció: comparteix anècdotes locals amb els presents. Fins i tot es permet alguna llicència de showman amb el cèlebre “Això no toca”, convertit en acudit recurrent.
Malgrat tot, també en aquest àmbit –ara sí, lluny de la política activa–, Pujol no aconsegueix fugir de la contradicció. L’expresident reivindica contínuament l’Estat del benestar i els seus beneficis (de fet, una de les seves conferències es titula El futur de l’Estat del benestar als Països Nòrdics). Però oblida que, durant el seu mandat, Catalunya es va quedar enrere en termes de protecció social, i tant l’ensenyament com la sanitat es van polaritzar per classe social (dicotomia públic-privat).
És evident que Pujol, tot i no ocupar cap càrrec públic, continua remenant algunes (o força) cireres a l’arbre convergent, de la mateixa forma que continua explotant el seu ganxo mediàtic de forma més o menys desafortunada. La senectut li ha robat capacitat auditiva, i la costum ha fet que els periodistes coneguem tots els conills que es treu del barret. Però això no impedeix que Jordi Pujol sigui més Jordi Pujol que mai. Per bé i per malament.
dissabte 24 de maig de 2008
L'estranya jubilació de Jordi Pujol
dijous 22 de maig de 2008
Apunts precongressuals
“Vinc d’una esquerra més aviat socialdemòcrata. Però alguns elements del liberalisme econòmic han fet evolucionar el meu pensament”. És una cita de Joan Puigcercós, el candidat més ben posicionat en la cursa per la presidència d’Esquerra Republicana de Catalunya. Pertany al seu llibre Generació.cat, que ha arribat a les llibreries aquesta setmana. El Periódico de Catalunya s’ha referit al contingut de l’obra com “un ideari desacomplexadament liberal” que renega de «“discursos antisistema”, socialistes i, fins i tot, socialdemòcrates».
L’entrevista a Puigcercós que publica avui el mateix diari també resulta reveladora: “Sóc socialdemòcrata, però assumeixo la correcció liberal. És el que va fer Tony Blair a la Gran Bretanya, i on l’esquerra no rectifica –com a França o Itàlia– guanyen Sarkozy o Berlusconi”. I afegeix: “Seguim sent els de la caseta i l’hortet, perquè apreciem el valor de la propietat, la competència, el mercat i la meritocràcia”. Recuperem una altra cita, una frase habitual de Josep Lluís Carod-Rovira quan s’adreça a la patronal: “Estat, com menys millor, ni que sigui català”.
Esquerra assumeix el liberalisme econòmic. Convergència Democràtica presenta unes ponències congressuals sobiranistes i tímidament socialdemòcrates que ens emplacen a una ruptura amb Unió. Què pintaran a ERC persones com Joan Tardà –que s’autodefineix “comunista”–? ¿I dins de Convergència persones com Lluís Recoder –que, segons Carme-Laura Gil, “no és nacionalista”–? Alguns congressos poden ser traumàtics.
dimarts 20 de maig de 2008
Visita a 'la COM'
Abans d’ahir vaig participar al programa La Nit, que condueix Ramon Miravitllas a COM Ràdio. Tres companys de classe i jo mateix vam exercir d’aprenents de periodista polític i vam interrogar Josep M. Rañé (PSC) i Carme-Laura Gil (CiU) sobre qüestions d’actualitat. Una altra bona experiència dins el sac.
Primera part del programa:
Segona part del programa:
diumenge 18 de maig de 2008
Curiosa nota de premsa de CDC
Pàgina web de Convergència Democràtica de Catalunya. Nota de premsa: Artur Mas mostra comprensió cap als manifestants de l’Ebre perquè “el tripartit els ha enganyat i utilitzat”. Sisè paràgraf del cos de text (imatge superior): «Artur Mas ha recordat que “volem un Tribunal Constitucional independent sotmès a pressions i que, no reflecteixi la plurinacionalitat de l’Estat”». Curiós.
Convido CDC a posicionar-se a favor d’un TC lliure de pressions i que reconegui la plurinacionalitat de l’Estat. O això, o que el seu gabinet de comunicació revisi les notes de premsa abans de publicar-les. Per coherència.
dissabte 10 de maig de 2008
Laura Cervi, sobre les primàries demòcrates
Laura Cervi: “Hillary és la més apta per vèncer McCain”
Laura Cervi és politòloga i professora de Comunicació Política de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Text anterior sobre les primàries demòcrates: http://oriol-puig.blogspot.com/2008/02/edwards-i-el-per-qu-de-tot-plegat.html
dimarts 6 de maig de 2008
Cremen un contenidor a La Parada
dissabte 3 de maig de 2008
'Mirada Roja', núm. 1
La Joventut Socialista de Manresa estrena butlletí. Es diu Mirada Roja, i podeu descarregar-vos-en el primer número aquí. Jo m’he encarregat del disseny, la maquetació i l’edició. Espero que us agradi.
Entrevista a Joan Canongia (3 de 3)
Joan Canongia: “El problema del runam salí de Sallent és artificial, que diguin la veritat”
Joan Canongia és el primer secretari de la Federació XI del PSC (Bages, Berguedà i Solsonès), i diputat al Congrés per Barcelona. Li vaig fer l’entrevista el passat dilluns, 14 d’abril, al seu despatx a la seu del PSC a Manresa. La publico en tres parts. Pots llegir-ne la primera aquí, i la segona, aquí. A continuació, pots llegir-ne la tercera i última.
–Quines conseqüències tindrà la publicació de les balances fiscals?–Per mi no n’hauria de tenir cap. I aquest és un dels temes en què hi ha més diferència entre el discurs de Convergència i el discurs d’Esquerra Republicana al Congrés. Convergència, millor dit, en Duran, va assumir el discurs del PSC. És a dir, les balances fiscals s’han de publicar com un exercici de transparència perquè tothom sàpiga que és el que hi ha, no per altres coses. Esquerra Republicana va deixar molt clar que les balances fiscals són un tema per negociar el finançament de Catalunya. Si aquest és l’objectiu, Esquerra Republicana s’està equivocant de mig a mig. Catalunya és i vol ser solidària. És i vol ser-ho. També és veritat que vol que se li reconegui. Per això hi ha d’haver aquesta transparència amb la publicació de les balances fiscals. Que no passa res, senzillament és transparència i que quedi clar el que és cadascú. No passa res. Si algú es planteja que Catalunya deixi de ser solidària amb la resta d’Espanya, s’equivocarà segur. I si algú vol que entri això en una negociació, no, no i no.
–De quina manera concreta es poden defensar els interessos de Manresa i la Catalunya central des del Congrés?
–Home, a veure, cada vegada és veritat que hi ha menys competències de l’Estat a Catalunya. Per tant, el Govern central, a Catalunya, té menys competències directes, i amb el nou Estatut, encara menys. Tenim carreteres que abans eren de l’Estat, la conca hidrogràfica nostra és interior, per tant, és de Catalunya… És clar, poques coses més hi ha. Hi ha alguna cosa que té la seva importància, i no menor, i que aquest mandat [passat] l’hem estat treballant: és el tema dels valors cadastrals de les empreses públiques que s’encarreguen de les autopistes, del transport, de l’energia… I tot això té importància pels ajuntaments, perquè segons quin sigui l’IBI que pagui una autopista, o l’IBI que pagui un aeroport, o l’IBI que pagui una presa, la cosa [recursos dels ajuntaments] canvia molt. I a la Catalunya central tenim preses, tenim autopistes… Això s’ha canviat a millor. També queden altres coses que ens afecten aquí, directa o indirectament, sobre el territori. Hi ha els temes miners al Berguedà; encara queda algun residu de les mines de potassa que, amb la nova privatització, una part encara és pública; hi ha el tema de Renfe, però, és clar, si traspassem les Rodalies ja no entrarem en el joc… És veritat que, a nivell concret, cada vegada queden menys coses a defensar. Ara, hi ha temes a nivell global que ens afecten després a nivell particular, que aquests són els que s’han d’anar a acordar. El tema de la política social... Un finançament just per Catalunya o no és important, molt important per la Catalunya central, no ens equivoquem. El problema és fer lleis [estatals] que, de vegades, sense donar-te’n compte, per bona voluntat, el que fas és invadir competències. Això ha passat en aquest mandat [passat]: que per bona voluntat s’han fet coses que la Generalitat ha acceptat perquè van bé, però, en el fons, són una invasió de competències. Em ve al cap, per exemple, la pròpia Llei de Dependència, que és una gran llei. La Generalitat hagués pogut negar-la, però també la pot aplicar amb les seves particularitats, i així ho està fent. Filosòficament parlant, de vegades estàs molt al fil de la navalla.
–Ara que hem parlat de la mineria: s’ha d’ampliar el runam salí de Sallent?
–A mi m’agradaria que algú m’expliqués què en vol fer, del runam; és a dir, hem de tancar la mina? Que ho diguin clarament. Hem de tancar la mina? S’ha de tancar? La resposta, per mi, ho sento molt, és clara: no. S’ha de poder ampliar el runam. Ara, dit això, s’ha de fer una ampliació del runam salí del Cogulló en les condicions que el segle XXI exigeix. Ja no és una mina de principis del segle XX, per tant, se li han d’exigir unes condicions per tal que contamini el menys possible, és a dir, que la contaminació tendeixi a zero. Sincerament, crec que el problema del runam salí de Sallent és un problema artificial, creat artificialment, perquè la mateixa empresa té una explotació a Súria amb el mateix creixement de runam salí i no ha tingut cap mena de problema.
–La intenció dels qui protesten, doncs, és tancar la mina?
–No, no! A mi, senzillament, m’agradaria que algú m’expliqués realment què està passant. La veritat. Que diguin la veritat. A Súria es va negociar amb l’empresa de quina manera s’havia de fer, i aquesta empresa va poder ampliar el seu runam, compleix totes les normatives hagudes i per haver, i estem parlant de fa set anys, o cinc anys. En canvi, a Sallent no hi ha hagut manera de que això fos possible. Algú a Sallent no ha volgut que això fos possible. I si l’empresa, a Súria, ho ha fet, i a Sallent, no ho ha fet, no deu ser per voluntat de l’empresa. I sóc molt cru dient aquestes coses, però és que potser cal que algú comenci a dir les coses pel seu nom.
Sobre la fàbrica de Pirelli: “Abans de fer aportacions públiques, s'han de tenir garanties que això no serà un bluff i al cap de sis mesos tancaran”
–Com veu el problema de la fàbrica de la Pirelli? Ho veu difícil?
–El problema de la Pirelli és el problema, avui, de tota indústria a Europa: que els costos als països asiàtics són molt més barats que aquí. Als països nord-africans, sud-americans, etcètera, són molt més barats que aquí; per tant, fer competitiva una empresa a Europa no és fàcil, no és gens fàcil. En qüestió d’elaboració, no de disseny. Probablement, la millor solució que hi hauria per Pirelli a Europa seria l’elaboració d’un producte d’alta qualitat molt específic, perquè sinó, a llarg termini, aquest tipus d’indústria difícilment serà competitiva dins d’un món globalitzat. A veure, et posaré un exemple. Avui, a tot l’Estat espanyol, no es fabrica ni un sol pantaló texà. Ni un de sol. I, en canvi, hi ha d’altres productes que sí. El tema de la Pirelli és un tema complex, molt complex. S’ha de conèixer molt a fons quina és la voluntat real de l’empresa abans de fer qualsevol moviment. Des dels poders públics s’ha de fer tot el possible perquè la localització quedi aquí. Fa uns vuit o nou anys ja hi va haver un conflicte d’interessos i vam saber salvar la planta a Manresa, però van haver de tancar una planta a Anglaterra, eh? Estem parlant d’això, de competir entre les diferents plantes que tenen a Europa, que puguin quedar a Europa. D’això estem parlant. I evidentment que això requereix saber molt bé realment què és el que pretén l’empresa, què és el que vol vendre per veure si és viable o no és viable a llarg termini allò que està plantejat. O, posa-hi, a mig termini. Perquè clar, si s’han de fer certes aportacions públiques, s’han de tenir certes garanties de que realment això no serà un bluff i al cap de sis mesos tancaran. Això és el que no pot ser, i amb això s’ha d’anar amb molt, molt, molt de compte.
