Actituds totalitàries a la UAB

El passat dia 4 de març, el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Lluís Ferrer, va demanar als Mossos d’Esquadra que entressin al campus universitari per tal de reprimir una manifestació d’estudiants. Els fets es van produir al vespre, quan dits estudiants portaven set hores tancats a la Facultat de Filosofia i Lletres per protestar contra l’anomenat Pla Bolonya. Els Mossos, a més de desallotjar l’edifici en plena batalla campal, van dificultar que els periodistes presents informessin lliurement: els van demanar el DNI i van apagar els llums de l’edifici perquè no puguessin enregistrar el desallotjament.

Aquesta és una part de la veritat, però no pas tota. Em consta que aquell mateix dia 4, pel matí, un grup d’encaputxats va recórrer les aules de la Facultat de Filosofia i Lletres i va avortar-hi les classes, amb intimidació i amenaces. És evident que si l’actuació del rector pot ser titllada de “repressora” o “opressora”, la d’una part dels estudiants, també. I aquests estudiants amenaçadors, amb la cara coberta per un passamuntanyes, a més de totalitaris, són uns covards amb majúscules.

“Rector, fascista tu padre”, acusen algunes pintades pel campus. “Rector, muérete”, desitgen unes altres (foto superior). Més enllà del meu posicionament sobre el Pla Bolonya, tinc una ferma convicció: el sindicalisme estudiantil patirà una crisi de credibilitat mentre carregui a l’esquena aquesta llosa radical, impositiva i violenta. I els mitjans de comunicació han d’assumir una part de responsabilitat en el problema, perquè si aquesta kale borroka és l’única forma de donar visibilitat mediàtica a les reivindicacions dels estudiants, aquells qui la practiquen tenen un valuós pretext.

'Els mitjans digitals, present i futur'

Moderar aquesta tertúlia ha estat una experiència gratificant. Moltes gràcies a Joan Planas pel vídeo.

Avui, mitjans digitals

Aquest vespre tindrà lloc la xerrada/tertúlia Els mitjans digitals, present i futur. Serà a les vuit a la Sala Auditori de Caixa Manresa (plana de l’Om, 5 - Manresa). Es tracta de l’acte de cloenda de les Jornades de la Bagesfera. Els convidats seran Mònica Sellarés (Tribuna Catalana) i Jordi Font (Nació Digital). També estava prevista la presència d’Antoni Aira –director d’El Singular Digital–, però, finalment, no hi podrà assistir. Jo hi participaré com a moderador, i intentaré que la tertúlia sigui el més completa i enriquidora possible.

La Jornada, com les dues anteriors, es podrà seguir en directe a través de www.bagesfera.cat gràcies al treball de Joan Planas. Els internautes, a més, podran formular preguntes als convidats a través del xat habilitat a la web. La fotografia superior és de Jordi Rius Bonjorn, i correspon a la primera Jornada: Blocs i política, a càrrec de Saül Gordillo. En primer terme, un servidor amb el seu portàtil –precisament, recollint les preguntes dels internautes–.

La importància de dir-se José

Catalunya sempre ha estat una terra de frontera i de pas, de barreja de cultures. S’equivoquen aquells qui volen construir la nostra identitat nacional a partir del clixé desgastat de la cultura tradicional i no a partir de la rica realitat: el mestissatge. S’equivoquen perquè les seves idees són artificials, impositives i excloents. S’equivoca, doncs, Marta Ferrusola amb la seva actitud xenòfoba.

A la senyora Ferrusola –segons ha declarat en una entrevista concedida a Justo Molinero–, li molesta molt que el president de la Generalitat sigui “un andalús amb el nom en castellà”. La muller de l’expresident Pujol retreu a José Montilla que no s’anomeni “Josep” i que no parli millor el català. Val a dir que Montilla és, precisament, un gran exemple d’integració i d’esforç en l’aprenentatge de la llengua catalana. Un símbol de la Catalunya real.

No és la primera vegada que Marta Ferrusola fa declaracions xenòfobes: l’any 2001 ja va quedar ben retratada. Proposo a CiU que no reprimeixi més els seus impulsos i s’atreveixi, per fi, a expedir Certificats Oficials de Catalanitat. On ha quedat allò de “És català qui viu i treballa a Catalunya”? Potser els convergents haurien de recordar que el seu líder, Artur Mas, va ser conseller de la Generalitat amb el nom d’Arturo. Sí, fins l’any 2000, al DNI del senyor Mas hi figurava el nom de pila “Arturo”.

Duran, el 'neocon'

Josep Antoni Duran i Lleida ha aconseguit desfer-se del càncer de pulmó que patia. Ho celebro de tot cor. Lamento que no es desfaci, però, de les fal·làcies neocons del seu discurs. Aquesta nit, al programa d’entrevistes d’Antonio San José a CNN+ (Cara a cara), el secretari general d’UDC ha establert una sèrie de condicions pel suport estable de CiU al PSOE durant la propera legislatura. Una d’elles, el desmantellament de l’Estat del benestar.

“Los Estados del bienestar no se pueden mantener porque lo impide la fiscalidad en el marco de la globalización”. Es tracta de la fal·làcia neoliberal clàssica per justificar la reducció de la despesa pública –i, per tant, social– i la privatització dels serveis públics. La mateixa que va utilitzar Sarkozy mesos enrere. La realitat desmunta la teoria que els Estats es veuen obligats a reduir la protecció social per tal de no perdre competitivitat en un món globalitzat.

Els països més globalitzats han estat, tradicionalment, els nòrdics: Suècia, Noruega, Finlàndia i Dinamarca. Segons dades de Vicenç Navarro, la seva mitjana d’exportacions com a percentatge del PIB durant el període 1960-1990 ronda el 34%, per damunt dels països anglosaxons, de tradició liberal. I els països nòrdics són, oh casualitat!, els que tenen un Estat del benestar més fort i distribueixen millor la riquesa. Gràcies a aquestes polítiques públiques també han estat els països desenvolupats amb més creixement econòmic, més ocupació i la taxa de desigualtat més baixa.

En un reportatge a Público, José Luis Rodríguez Zapatero declarava: “Quiero llevar a España a ser un país que se parezca a los del Norte de Europa en la distribución de la riqueza”. CiU és una força política amb una imatge de moderació que no es correspon amb el seu ideari, contrari als interessos de la classe treballadora –és a dir, de la majoria de catalans i espanyols–. Per això em declaro en contra d’un pacte estable amb la federació nacionalista i aposto per la geometria variable. Les aliances puntuals garantirien el desenvolupament d’un projecte progressista i de modernització del país, tal com ha succeït durant la legislatura que ara expira.

Una victòria merescuda

Joan Canongia, primer secretari de la Federació XI del PSC, serà un bon diputat al Congrés. La fotografia és de Salvador Redó, i va aparéixer a la portada del Regió7 d’ahir. En primer terme, d’esquena, jo mateix (o, millor dit, el meu cap).




Per altra banda, Esperanza Aguirre ja està pensant en redecorar La Moncloa.

Que la condemna sigui ferma

Expresso la meva condemna a l’assassinat d’Isaías Carrasco. Espero que el desig de la seva família es compleixi: cal que el rebuig dels demòcrates es tradueixi en una alta participació a les eleccions de demà. Si no us convenç cap força política, voteu en blanc. Però voteu.

Per altra banda, lamento que alguns aprofitin la tragèdia per fer campanya, fins i tot en jornada de reflexió. Notícies aquí, aquí i aquí.

Finalment, recordo que hi haurà una concentració de condemna dilluns, a les 12 del migdia, davant de l’Ajuntament de Manresa.

Manifest de condemna de la JSC: http://jsc.alfa9.com/noticias_tipo.php?id=153

El míting del Sant Jordi

Unes 40.000 persones vam desbordar ahir el Palau Sant Jordi de Barcelona. Desenes d’autocars van apropar-hi militants i simpatitzants socialistes d’arreu de la província en una gran demostració de força per tancar la campanya. L’assistència va ser la d’un gran concert de rock, i també la posada en escena: música en directe, pirotècnia i una escenografia cuidada fins al més mínim detall. I, fins i tot, una mestra de cerimònies inesperada i celebrada: l’actriu i show-woman Rosa Maria Sardà.

L’acte es va convertir en una espècie d’homenatge a Felipe González. Chacón va reivindicar el paper de l’expresident en la modernització d’Espanya i es va autodefinir com “la niña de Felipe”. La cap de llista per Barcelona va causar sensació –sobretot entre els més joves–, però quan González va trepitjar l’escenari, les masses van embogir. No va defraudar. Va fer un lúcid repàs de l’última legislatura i una encertada radiografia de la dreta espanyola. Es tracta, sens dubte, del líder més carismàtic de la democràcia, i un dels millors oradors.

Si Felipe va apel·lar a la raó amb lucidesa, Zapatero va apel·lar als valors. És evident que George Lakoff i Barack Obama han causat estralls en l’estratègia comunicativa del PSOE. Durant els últims minuts de míting, el president del Govern va convertir la paraula “igualdad” en un mantra. Pluralitat, convivència, solidaritat, ajuda als més desafavorits. I també va agrair la participació de González en campanya: “hace más mítings ahora que cuando se presentaba él”.

El llautó ideològic

Aquests dies veiem el llautó ideològic dels diaris més que de costum. També en el tractament fotogràfic, més o menys subtil. Ahir, a La Vanguardia, en pàgines enfrontades (16 i 17): a l’esquerra, Duran, un superheroi sensible i preocupat pels problemes de la ciutadania; a la dreta, Chacón, petita i encorvada, amb posat frívol. Qui us genera més confiança?

Rajoy perd els papers

Part inferior esquerra de la imatge, encerclat en color vermell. Una metàfora visual molt encertada sobre la situació del PP.

La pistoleta de Ridao

Alguns polítics, en campanya, es deixen fer de tot per tal d’aconseguir un espai als mitjans de comunicació. Una bona mostra n’és el reportatge Políticos que se mojan, publicat diumenge passat al Magazine del diari El Mundo. Qui va sortir pitjor parat de la sessió fotogràfica va ser, sense cap mena de dubte, Joan Ridao (ERC), tot i que Josu Erkoreka (PNB) tampoc es va quedar curt.