Notícies del dia després

El record de Josep M. Planes

Em temo que molts manresans desconeixen la figura de Josep M. Planes. Com a mínim, sembla que el seu record no és tan present a la ciutat com el del seu amic Amat-Piniella. Potser hi ajuda el fet que desenvolupés la major part de la seva brillant carrera periodística a la ciutat de Barcelona.

Josep M. Planes (Manresa, 1907 - Barcelona, 1936) fou un pioner del periodisme d’investigació a casa nostra i la primera víctima mortal del periodisme català. Afí a Acció Catalana Republicana, la seva ploma assolí la maduresa al diari barceloní La Publicitat. A més, cal destacar que finals dels anys 20 i principis dels 30 va dirigir el polèmic setmanari satíric El Be Negre i creà la magnífica revista Imatges. El seu biògraf, Jordi Finestres –també manresà i periodista de La Vanguardia–, destaca que Planes “va denunciar totes les disfuncions democràtiques, arribessin de la dreta o de l’esquerra”.

“Sóc periodista que, potser, cometo la imprudència de dir en veu alta el que el noranta per cent dels catalans diuen en veu baixa”, reconeixia el mateix Planes. Aquesta “imprudència” li va costar, finalment, la vida: un grup de pistolers de la FAI el va assassinar a Barcelona l’agost de 1936. Tenia 29 anys. El professor Josep M. Casasús ha dit sobre el periodista: “Planas era […], en el moment de morir, una de les grans esperances del periodisme català. […] D’haver viscut més anys, seria avui, sens dubte, un mestre de la renovació professional del periodisme”.

Durant els últims anys, l’editorial Proa ha editat tres referències amb el bo i millor de la seva obra. Periodisme d’investigació i denúncia (Els gàngsters de Barcelona), anàlisi de la vida nocturna a la Barcelona d’entreguerres (Nits de Barcelona) i crònica esportiva (Planes d’esport). Malgrat tot, posats a demanar, potser es troba a faltar una recopilació de les seves columnes polítiques –Comentari– a La Publicitat.

Pel que fa al material biogràfic, Proa ha anunciat que editarà, en breu, una versió ampliada de Josep Maria Planes (1907-1936). Memòria d’un periodista assassinat, de Finestres –un llibre inicialment editat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya–. També resulta interessantíssima la web que li ha dedicat l’historiador manresà Joaquim Aloy i que, entre d’altres coses, ofereix un centenar d’articles de Planes.

Per la mobilització

La mobilització dels votants d’esquerres, sobretot dels més joves, serà decisiva perquè el PP no guanyi el 9-M. A la xarxa estan sorgint diversos projectes per estimular aquest grup d’electors. A continuació us en presento dos d’àmbit estatal:

Pizarro i les pensions

Acabo d’assabentar-me que Manuel Pizarro, número dos del PP per Madrid, va proposar la privatització parcial del sistema de pensions en la seva visita a Barcelona de finals del mes passat. És una d’aquelles notícies que, oh sorpresa!, no recullen la majoria de mitjans generalistes. El País, per exemple, no va dedicar una sola línia al contingut del discurs de Pizarro, molt més important que no pas el fracàs d’assistència de l’acte. Sí ho va fer elplural.com, que, al seu torn, es feia ressò d’una informació del diari liberal El Economista.

L’expresident d’Endesa va qualificar el sistema espanyol de pensions d’“ineficaç” i va proposar que es dediqui part de la cotització a un fons lliure, sotmès als vaivens del mercat. Així doncs, rebria més fons qui fos més productiu. Ipso facto, el portaveu del PSOE al Congrés, Diego López Garrido, va assenyalar les similituds entre el sistema proposat per Pizarro i el del Xile de Pinoxet. Per la seva banda, fonts del PP han aclarit que el seu partit encara creu en l’actual sistema de pensions.

Desregulen el mercat davant les crisis. Rebutgen l’augment del salari mínim. No poden amagar la seva intenció de privatitzar l’Estat del benestar. Aquest és el partit dels “currantes”, sí senyor.

Sobre la tèrbola trajectòria de Manuel Pizarro a Ibercaja: http://www2.elplural.com/politica/detail.php?id=17476

El Severo me duele, documental sobre el cas de l'Hospital Severo Ochoa, de Leganés: http://www.youtube.com/user/elseveromeduele

El Jubilado de Moratalaz

Més enllà de Serrat, Sabina, Bosé i la resta d'artistes adscrits a la Plataforma de Apoyo a Zapatero (PAZ), la precampanya té un clar protagonista musical. Ens l'ha descobert el blog Proyecto 80%, i la seva cançó és kitsch, però altament addictiva. Senyores i senyors, ha nascut una estrella: El Jubilado de Moratalaz.

Edwards i el per què de tot plegat

“Les eleccions nord-americanes són molt semblants a un concurs de popularitat. Tot és retòrica i imatge. I tota l’estructura de les campanyes es recolza en la personalitat dels candidats”, es queixava a El País d’ahir Alexander Keyssar, catedràtic d’Història i Polítiques Socials de la Universitat de Harvard. El furor mediàtic per la competició Hillary-Obama ha fet, com era previsible, que les formes del debat prevaleixin per damunt del contingut. I sobretot, ha eclipsat el discurs dels seus competidors.

John Edwards era l’únic candidat demòcrata “visible” veritablement progressista. La seva candidatura ha fracassat per problemes de màrqueting i finançament, no de projecte polític. No és dona ni afroamericà, i tampoc té la fama de Hillary Clinton o el carisma de Barack Obama. I, sobretot, no posseeix la capacitat recaptadora dels seus rivals.

Mentre Edwards va haver d’acollir-se al sistema públic de finançament de campanya (amb un pressupost total de 45 milions de dòlars per tot el 2008), Hillary y Obama ja havien superat la xifra dels 100 milions abans dels caucus d’Iowa. Després del superdimarts, el candidat afroamericà ha aconseguit recaptar tres milions en un sol dia –a través de donacions via Internet, sobretot–, mentre que l’exprimera dama ha posat cinc milions de la seva pròpia butxaca.

El finançament és un factor particularment decisiu. Edwards no ha pogut costejar-se un temps d’exposició mediàtica suficient per donar a conèixer el seu programa. L’exsenador per Carolina del Nord, a diferència de les dues estrelles demòcrates, prometia les següents mesures: la derogació de l’injust Tractat de Lliure Comerç Nord-Americà; el desenvolupament del raquític Estat del benestar a costa del dèficit públic; i la possibilitat de finançament públic pel sistema sanitari. Això sí que és un “Change we can believe in”.

Malgrat tot, Edwards no ha patit les injustícies del sistema tant com Dennis Kucinich, el candidat més a l’esquerra, que va retirar-se de la cursa electoral després de ser vetat en els debats televisats d’Iowa (Des Moines Register) i New Hampshire (ABC).

Vídeos de tots els debats de les eleccions primàries a EE.UU.: http://www.youdecide2008.com/video/

Cómo leer lo que está ocurriendo en las elecciones en EE.UU.: guía para el lector español, de Vicenç Navarro: http://www.vnavarro.org/wp/wp-content/uploads/2008/01/eeuu.PDF