Violència de gènere: respostes esbiaixades (2 de 2)

Als mitjans de comunicació hi manca una anàlisi acurada de les causes estructurals del fenomen de la violència de gènere. Companys periodistes: oferir (només) el recompte de morts per violència de gènere en el que portem d’any no és contextualitzar la notícia. El testimoni de veïns assegurant que l’agressor “semblava una persona normal” no aporta res a la peça periodística. En canvi, es troben a faltar veus expertes i crítiques com la de María Jesús Izquierdo, directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, que ofereixin a l’audiència claus interpretatives per entendre el fenomen de la violència de gènere en tota la seva dimensió. Només així existirà una massa crítica suficient de ciutadans que exigeixin als poders públics l’aplicació de les polítiques necessàries per combatre el problema (llegir text anterior).

L’assumpte és més preocupant si tenim en compte que els continguts dels mass media només responen a interessos econòmics: del propietari i de l’anunciant. Edward S. Herman i Robert W. McChesney descriuen, a Los medios globales, com els mitjans globals de comunicació “són un component necessari del capitalisme global i una de les característiques que el defineixen”. I tal com recorda Izquierdo, els grans poders econòmics desitgen mantenir l’statu quo (estructura patriarcal de la societat) per tal d’afavorir els seus interessos. Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques i Socials de la UPF, afirma que, a Catalunya i Espanya, el 35% de població de rendes superiors controla el poder polític i mediàtic, en detriment del 65% restant, és a dir, les classes populars. Des del meu punt de vista, és evident que els mass media han ajudat a construir un discurs dominant difícil de combatre.

Arribats a aquest punt, vull qüestionar l’encert de campanyes publicitàries de sensibilització com la de “Ante el maltratador, tolerancia cero”, engegada recentment pel Ministeri d’Igualtat. L’opinió pública, alarmada davant la situació que esbossen els mass media, reclama que els poders públics actuïn amb immediatesa i contundència contra la violència de gènere. Eslògans com aquest busquen tranquil·litzar la ciutadania i transmetre la sensació que el Govern “hi està fent alguna cosa”. I això no és necessàriament negatiu, però no deixa de ser una forma esbiaixada i incompleta d’afrontar el problema. Izquierdo alerta de que “moltes vegades, en rebutjar amb tanta virulència els homes que porten el maltractament al límit”, no s’evita que “els homes exerceixin violència contra les dones” (sobretot violència econòmica, la més comú), sinó que només “es busca evitar que les seves formes més extremes siguin visibles”, dificultant així la “reflexió pública sobre el caràcter de les relacions dona-home”. És a dir, existeix el risc que els arbres no ens deixin veure el bosc. Eslògans com “No se te ocurra ponerme la mano encima jamás” evidencien que es focalitza l’atenció exclusivament en l’agressió física –que, reitero, només és la punta de l’iceberg d’allò que anomenem violència de gènere–.

No vull acabar sense recomanar una pel·lícula: Te doy mis ojos (2003), de la directora Icíar Bollaín. Per dos motius. El primer, perquè és molt fàcil que un film sobre la violència de gènere caigui en tòpics i inexactituds; no és el cas. El segon, perquè tampoc cau en l’error d’empatitzar amb l’agredida i repudiar l’agressor sense matisos; l’agressor també se’ns presenta de forma humana, i això ens permet mirar més enllà de l’agressió i intuir el context social del fenomen.

Text anterior: Violència de gènere: respostes esbiaixades (1 de 2)