Violència de gènere: respostes esbiaixades (1 de 2)

A partir de la Revolució industrial, i a mesura que avançava el segle XIX, es va accentuar la divisió sexual del treball. En part, l’home va acceptar convertir-se en força de treball eficient a canvi de ser l’amo i senyor de casa seva. De portes enfora, ell obeïa un amo. De portes endins, ell era obeït. D’ençà d’aquell moment, el capitalisme (amb la inestimable ajuda de l’Església catòlica) ha promogut i perpetuat el patriarcat per afavorir els seus interessos. Entenem per patriarcat, doncs, l’estructura social que sotmet la dona respecte l’home a partir de la divisió sexual del treball i de la dependència econòmica. I aquest patriarcat és la causa directa d’allò que anomenem violència de gènere, que és fonamentalment econòmica. Així doncs, l’agressió física constitueix només la punta de l’iceberg de la violència de gènere.

És evident que les polítiques públiques no han d’ocupar-se únicament del càstig dels agressors. També han d’estar encaminades a combatre els aspectes estructurals de la desigualtat social de les dones, i no només els seus resultats més visibles –i més incòmodes per l’opinió pública–: les xifres de morts. “De quina forma millora les condicions de vida del conjunt de les dones el fet de castigar uns quants maltractadors si es deixen de banda les condicions que fan possible el maltractament?”, es pregunta María Jesús Izquierdo, directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB, al seu article Estructura y acción en la violencia de género.

Izquierdo sosté, amb més o menys encert, que la Llei contra la violència de gènere ataca les conseqüències de la violència de gènere, però no les causes. La professora considera que “si les mesures són exclusivament contra les agressions a les dones, la llei és instrumental pel patriarcat”, ja que si “no van acompanyades de canvis estructurals, la seva conseqüència social és fer invisible la desigualtat de les dones sense que per això desaparegui”. I afegeix: “la llei protegeix del símbol [agressió], però no d’allò que simbolitza [desigualtat]”. El Parlament de Catalunya ha anat una mica més lluny i ha legislat per oferir certes garanties econòmiques a les víctimes, però tampoc es tracta només d’això. Quines polítiques cal dur a terme, doncs?

Convé, en primer lloc, acabar amb el paper de la dona com a cuidadora familiar. Segons Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques i Socials de la UPF, els serveis domiciliaris cobreixen només un 1,5% dels ancians de Catalunya, un percentatge més baix que l’espanyol (1,6%) i molt més baix que el de la UE (4,5%) i el del nord d’Europa (19,5%). Quelcom similar succeeix amb les places per infants de 0 a 3 anys en escoles públiques. Així doncs, trobem que només un 38% de les dones espanyoles adultes estan integrades al món laboral, mentre que la mitjana de la UE és del 53%. El catedràtic destaca que “no és per casualitat” que els països de la UE en què hi ha una major participació de la dona al món laboral (74%) siguin els nòrdics, on existeix un gran desenvolupament dels serveis de suport a la família.

Així doncs, Izquierdo té raó quan subratlla la necessitat de l’escolarització gratuïta universal dels 0 als 3 anys i de la universalització de l’assistència domiciliària a persones dependents, entre d’altres mesures –sempre acompanyades de les polítiques fiscals pertinents–. Per altra banda, Navarro assenyala alguns beneficis col·laterals d’aquests serveis que faciliten la incorporació de la dona al mercat de treball: “aquests serveis de l’Estat del benestar creen llocs de treball no només per la seva pròpia expansió”, sinó també perquè es crea “una demanda de serveis (tals com neteja, tintoreria, restaurants) que abans es realitzaven a la família” –és a dir, que realitzava la dona–.

És evident que lleis com la Llei d’igualtat o la Llei de dependència suposen grans passos en la direcció correcta, però els socialistes no ens podem aturar aquí. La directora de l’Observatori per a la Igualtat de la UAB creu que l’Estat hauria d’enviar un missatge clar a la ciutadania: que la divisió sexual del treball i la dependència econòmica de la dona respecte l’home no estan ben vistes. Proposa, com a mesures concretes, considerar aturades les mestresses de casa, implementar polítiques fiscals que gravin les llars amb mestresses de casa o suprimir la declaració conjunta de la renda. Una proposta que no sé si comparteixo, però que, sens dubte, està ben fonamentada i mereix ser debatuda a fons.