Sobre la Bíblia i el crucifix

Dimarts passat el Congrés dels Diputats va rebutjar una iniciativa per suprimir els símbols religiosos en les preses de possessió de càrrecs públics i altres cerimònies protocol·làries oficials. La iniciativa era d’ICV i IU, i no es va aprovar pel vot en contra de PP i PSOE. L’oposició del PSOE resulta especialment desafortunada si tenim en compte els motius en què s’ha basat.

El secretari general del Grup Socialista, Ramón Jáuregui, ha justificat el sentit del vot socialista amb dos arguments absurds: que “no hi ha cap referència a una senyal o un símbol religiós” al decret que regula aquestes cerimònies; i que no calen lleis “prohibicionistes”, ja que la laïcitat ha d’avançar al ritme de la “convicció col·lectiva” per tal d’evitar “tensions i ruptures innecessàries”. Anem a pams.

Jáuregui té raó en una cosa: no calen lleis prohibicionistes. Si el decret no fa cap referència a símbols religiosos, la voluntat política seria suficient per retirar-los. És que la presència de la Bíblia i el crucifix respon a la voluntat expressa de tots aquells qui juren el càrrec? Què passa si ha de jurar el càrrec un musulmà, un jueu o, simplement, un ateu? Ha d’abraçar la fe de nostrusenyor?

Per altra banda, és cert que, en l’últim baròmetre del CIS, un 76,7% dels enquestats es declaren catòlics. Però també és cert que Espanya és un Estat aconfessional –“Cap confessió tindrà caràcter estatal” (CE 16.3)– que garanteix la llibertat religiosa i de culte. Representen la Bíblia i el crucifix a tots els ciutadans d’aquest Estat presumptament aconfessional? És que la “convicció col·lectiva” es contradiu amb els principis constitucionals? O és que ens fan por les manifestacions de bisbes?

Ens manca coratge, senyors!

Per aprofundir en el tema, interessant article de Javier Pradera a El País: Ensoñaciones laicas.