L'estranya jubilació de Jordi Pujol

Jordi Pujol viu una jubilació –de la primera línia política, s’entén– força contradictòria. Per començar, si hom fa cas del seu discurs, es quedarà amb el dubte de si veritablement s’ha retirat. En el cara a cara, Pujol assegura que parla des de la llibertat de qui ha dit adéu a la política activa. Tanmateix, en una entrevista recent concedida a Manel Fuentes pel programa (S)avis (Canal 33), l’expresident de la Generalitat reconeixia que no s’havia retirat, i comparava la seva situació amb la d’un actor que fa mutis pel fòrum de forma gradual.

Durant aquest llarg mutis, Pujol encara fa vessar rius de tinta. En les darreres setmanes ell i la seva muller, Marta Ferrusola, han estat notícia per qüestionar la catalanitat del president Montilla. “Al president Montilla se li ha de reclamar que el seu grau d’integració a Catalunya s’incrementi cada vegada més”, va dir el líder nacionalista a COM Ràdio. Preguntat sobre aquestes declaracions, Pujol les reafirma i afegeix que Montilla “hauria de fer més esforç per parlar millor el català”. I no només es permet expedir carnets de catalanitat, sinó que utilitza els termes Convergència i Catalunya com si fossin la mateixa cosa. Una metonímia que ens retrotrau al cas Banca Catalana: “Això no és un atac contra mi, és un atac contra Catalunya”. Com cantava aquell, la vida sigue igual.

I tan igual: Pujol és president de CDC, a més de membre de la Comissió Executiva Nacional i president Fundador de CiU. Durant els seus 23 anys de presidència de la Generalitat, ho ha decidit tot i ha intervingut en tot, tant al Govern com al carrer Còrsega. És difícil imaginar que ara, en aquest retir sui generis, renunciï a tota l’autoritat. En aquest sentit, Pujol té el pes de la moral en la batalla acarnissada entre autonomistes i sobiranistes que es viu al si del partit i de la federació. La seva postura? “Jo crec que fer-nos independentistes no ens portarà gaire lluny; CiU sempre ha seguit aquesta línia, i em sembla que ho continuarà fent”.

L’altra vessant de l’activitat de Jordi Pujol és l’engrandiment del seu llegat i la seva llegenda. Amb la creació del Centre d’Estudis Jordi Pujol (CEPJ), l’expresident s’ha convertit, literalment, en un think-tank amb potes. La seva agenda inclou quatre actes públics per l’última setmana de maig. I és en aquests actes, en les distàncies curtes, quan Pujol desplega el seu arsenal persuasiu, perfeccionat en el cos a cos durant dècades. Primer, les armes d’intimidació: entra a l’habitació amb posat irritat, desafiant. Després, les de seducció: comparteix anècdotes locals amb els presents. Fins i tot es permet alguna llicència de showman amb el cèlebre “Això no toca”, convertit en acudit recurrent.

Malgrat tot, també en aquest àmbit –ara sí, lluny de la política activa–, Pujol no aconsegueix fugir de la contradicció. L’expresident reivindica contínuament l’Estat del benestar i els seus beneficis (de fet, una de les seves conferències es titula El futur de l’Estat del benestar als Països Nòrdics). Però oblida que, durant el seu mandat, Catalunya es va quedar enrere en termes de protecció social, i tant l’ensenyament com la sanitat es van polaritzar per classe social (dicotomia públic-privat).

És evident que Pujol, tot i no ocupar cap càrrec públic, continua remenant algunes (o força) cireres a l’arbre convergent, de la mateixa forma que continua explotant el seu ganxo mediàtic de forma més o menys desafortunada. La senectut li ha robat capacitat auditiva, i la costum ha fet que els periodistes coneguem tots els conills que es treu del barret. Però això no impedeix que Jordi Pujol sigui més Jordi Pujol que mai. Per bé i per malament.