Entrevista a Joan Canongia (1 de 3)

Joan Canongia: “El dia que el PSC tingui grup propi al Congrés, serà perquè el projecte del socialisme ha fracassat a Espanya”

Joan Canongia és el primer secretari de la Federació XI del PSC (Bages, Berguedà i Solsonès), i diputat al Congrés per Barcelona. Li vaig fer l’entrevista el passat dilluns, 14 d’abril, al seu despatx a la seu del PSC a Manresa. La publicaré en tres parts. Aquesta és la primera.

–El 9-M va guanyar el mal menor i la por al PP, o va guanyar alguna cosa més?
–[Riu]. Aquest és un debat fals. Aquest és un debat que és el debat del periodisme, que és el debat l’autojustificació de la gent, d’alguns col·lectius. Però la cosa és molt senzilla: els vots són de la gent, i la gent, el ciutadà, vota a qui li genera més confiança. I els resultats del 9-M són resultats de generació de confiança. Va haver-hi uns grups polítics que van generar més confiança que d’altres, no durant la campanya electoral, sinó durant tota la seva trajectòria. I ja està, és tan senzill com això. A partir d’aquí, la resta ja sobra. El que han de fer alguns dirigents polítics és analitzar per què no han estat capaços de generar confiança en els ciutadans.

–El PSC morirà d’èxit?
–A mi m’agradaria que no fos així, perquè al final acabes mort igual [riu]. Bé, un dels problemes que pot arribar a tenir el PSC és la seva mort d’èxit. En aquest moment és evident que el PSC té unes quotes de responsabilitat pública com mai cap altre partit n’havia tingut al conjunt d’Espanya. Hem de veure si el PSC és capaç d’estar a l’alçada de les expectatives creades en el conjunt dels ciutadans, en el conjunt d’institucions en les quals té responsabilitats. És el que hem de fer: tenir suficient capital humà per poder donar resposta a allò que la gent demana. La sort que té el PSC actual és que és un partit molt obert, molt tolerant, amb uns lideratges molt clars, i això li permet ser molt permeable i que gent independent assumeixi responsabilitats. Responsabilitats en el nom del PSC, però mantenint la seva pròpia independència. Pocs partits estan en condició de poder fer això. Això és potser el que marca més la diferència respecte els altres.

-Geometria variable o pacte estable amb Convergència i Unió?
–[Riu]. Això li has de preguntar a José Luis Rodríguez Zapatero. Per a mi aquest debat d’investidura ha estat un debat tàctic i no estratègic, és a dir, el Grup Socialista i el candidat a president, durant tot el debat, amb excepció del seu discurs, no han entrat massa en profunditat en els temes. I en els cara a cara, en les rèpliques, que és on es desenvolupava normalment el discurs estratègic, ha optat [José Luis Rodríguez Zapatero] per una opció tàctica. I per què? Perquè no està gens clar quin és el mapa polític que quedarà dins dels partits al conjunt d’Espanya, i a Catalunya, d’aquí a sis mesos. Al PP hi ha un congrés pel mig que no sabem com acabarà; el PNB, partit important a Espanya, té un problema amb el referèndum que ha convocat el senyor Ibarretxe; a Izquierda Unida estan en un debat intern de difícil sortida que, molt probablement, jo crec que acabarà amb la refundació del PCE… I llavors tens Convergència i Unió amb un debat intern, que no està sent televisat com el d’Esquerra Republicana, perquè són bastant més professionals, però bastant més lluent que el d’Esquerra Republicana, entre els sobiranistes/independentistes i els senyors autonomistes de tota la vida. Tenim Esquerra Republicana amb el seu debat televisat. Tot això s’ha de resoldre d’aquí a octubre-novembre. I segons com quedi cadascú, el govern haurà de buscar els aliats que pugui. Un pacte estable amb Convergència i Unió vol dir que Convergència renuncia al sobiranisme, això és clar, però el veig difícil si no va acompanyat del PNB, i el PNB també ha de renunciar a certes estratègies plantejades a mig termini. Per tant, no és fàcil. Un pacte de geometria variable… al final pot ser que es produeixi perquè en alguns temes sigui més fàcil entendre’s amb les esquerres.

–El PSC defensaria millor els interessos de Catalunya si tingués grup propi al Congrés?
–No, no, no. Radicalment no. I et diré el perquè. A Catalunya, reclamar els papers de Salamanca és molt fàcil. Dir-li a un diputat per Salamanca que voti a favor del retorn dels papers de Salamanca a Catalunya és més difícil. I si no et vota un diputat per Salamanca segur que no tindràs els papers perquè no tindràs la majoria suficient. Per tant, tenir grup parlamentari propi pot servir per tenir una veu allà al parlament, allargar els debats dues hores més… Aquests dies hem sentit tres veus catalanes [CiU, ERC i ICV] que, entre les tres, potser han tingut cinc hores de debat, però entre les tres gairebé no arriben ni a la meitat de diputats que té el PSC [sic], i és veritat que a nosaltres no se’ns ha sentit. Però això és més efectiu o menys? A l’hora de la veritat, per tenir els vots per portar els papers de Salamanca, has d’aconseguir que et voti el teu mateix grup [el Grup Socialista]. ¿Quan es pot produir aquest fet si algun dia es produeix [que el PSC tingui grup propi al Congrés]? El dia que fracassi el projecte. El dia que el PSC tingui grup propi voldrà dir que les estratègies del PSC i del PSOE no és que no siguin coincidents, sinó que són contradictòries. I si mai les estratègies del PSC i del PSOE, del socialisme espanyol, són contradictòries, voldrà dir que serà un projecte que haurà fracassat. No el projecte del PSC: el projecte del socialisme a Espanya.

–És un vincle de necessitat mútua?
–Hi ha una necessitat mútua. No ens enganyem: el socialisme a Espanya ha aconseguit revalidar la seva majoria gràcies als vots dels ciutadans de Catalunya. Pensar-se que es pot fer com ho ha plantejat el PP, governar Espanya sense Catalunya, és un error. Espanya no la podràs governar mai sense els vots de Catalunya, per tant, si arribem a un conflicte, segur que serà el fracàs del projecte.

Continuarà.